El Kendo es practica amb una espasa de bambú (shinai) i una armadura (bogu). A través del rigurós entrenament es busca la perfecta coordinació dels moviments i el domini de l'espasa, així com potenciar la capacitat de concentració i el domini d'un mateix.
Als combats que es realitzen hi ha contacte, el que potencia el perfeccionament de les tècniques, ja que copejant a l'aire no sempre es té la certesa de que s'ha copejat bé, però donades les proteccions que s'utilitzen el risc de lesió és ínfim.
El propòsit de practicar aquestes tècniques de combat en l'actualitat és disciplinar el caràcter humà mitjançant l'aplicació dels principis del Budo: aconseguir el desenvolupament humà i personal a través de l'entrenament.
L'objectiu de la pràctica del Kendo és:
· Modelar la ment i el cos.
· Cultivar un esperit vigorós.
· Lluitar per aconseguir la millora en l'art del Kendo a través d'un entrenament rígid i correcte.
· Estimar la cortesia i l'honor.
· Relacionar-se amb els demés amb honestedat.
· Perseguir sempre el perfeccionament d'un mateix.
Així podrà un ser capaç de:
· Relacionar-se amb els demés amb honestedat.
· Perseguir sempre el perfeccionament d'un mateix.
Així podrà un ser capaç de:
· Estimar al seu país i la seua societat.
· Contribuir al desenvolupament de la cultura.
· Promoure la pau i prosperitat entre els pobles.
Desfinició de la Zen Nihon Kendo Renmei de Japó.
HISTÒRIA DEL KENDO: "La via del sabre"
El Kendo és una de les arts marcials d'origen oriental que formen part d'aquest conjunt de mètodes de lluita que constitueixen el Budo. Tot i això, el Budo no és solament el coneixement d'una tècnica de combat més o menys eficaç, sinó que és molt més que això: és la recerca d'una autorealització de la pau i de l'armonia a través i per la via d'aquest coneixement.
· Ken: significa sabre.
· Do: és la manera o camí per aplegar a la pau per l'armonia.
Difícilment pot donar-se en tan curt espai una idea un poc completa d'aquest art marcial que en l'actualitat és el segon de Japó pel que fa a importància i popularitat.
El Kendo actual té els seus orígens en l'antic Ken Jutsu o "art del sabre". Del conjunt de tècniques d'aquest art s'han conservat i codificat una sèrie de moviments i cops que han donat lloc al naixement de l'actual Kendo.
La pràctica d'aquest, degut a l'ús del bogu, (l'equip modern inspirat en el yoroi, l'armadura dels antics guerrers) no ofereix perill, almenys no més que qualsevols esport, i està a l'abast de qualsevol persona normalment constituïda i que desitge progressar físicament, mentalment i espiritualment.
El Kendo, a més, al estar dotat d'una etiqueta cortesa i una gran disciplina, és adequat, en aquesta època de gran llibertat de la joventut i per tant de la falta de disciplina de la mateixa, per a modelar el caràcter i fomentar el hàbit de la disciplina.
Des dels primitius temps de la prehistòria de l'home, l'ús d'armes per caçar a les bèsties salvatges i posteriorment per atac i defensa, han experimentat una gran evolució. Des dels primers objectes de sílex (varietat del quars) fins les modernes espases d'acer forjat han existit gran varietat de tipus formats per dintints materials. Així mateix, les tècniques de maneig d'aquestes han evolucionat segons el tipus d'arma, així com també segons el país que la ha utilitzat i les característiques físiques i culturals dels seus usuaris. Mentre que a l'occident les tècniques de maneig de l'espasa després de la caiguda de l'Imperi Romà, evolucionaren cap a l'estocada a una mà (esgrima), a l'orient i més concretament a Japó, l'evolució en les tècniques del maneig de l'espasa es concreten en l'ús d'espases (katana) fetes per a ser usades amb les dos mans, en moviments de tall.
El Kendo (Ken, espasa i Do, camí) o Ken Jutsu (combat amb espasa), va néixer doncs com un compendi de tècniques del maneig de l'espasa que si bé es perd en la nit dels temps, a partir del segle VIII, a Japó i gràcies al gran nombre de conteses civils que vant tindre lloc fins principis del segle XVII, es sistematitzà, s'organitzaren les seues tècniques i es va introduir la relació mestre - deixeble.
Durant aquest període, calia distingir entre dos pautes fonamentals:
· La primera, les batalles de Kendo o Ken Jutsu, en les que els militars professionals lluitaven físicament per superar els seus ponents,
· La segona, l'establiment d'escoles (RYUHA), en les que s'analitzava el combat amb el propòsit de polir les tècniques marcials i filosòfiques.
Aquestes escoles eren més pròpies de l'interés de samurais (guerrers) desocupats i d'homes de fortuna, que de militars professionals. Des les primitives escoles derivaren altres fins que, en els últims temps, aplegaren a existir més de 200 escoles.
Aquests homes posaven l'èmfasi tant en els aspectes espirituals, com en la perfecció de la tècnica, de tal manera que esta aplegà a incluir un nombre d'elements morals que foren influenciats en gran medida pel Confucionisme, el Budisme i, especialment, pel Zen. Es desenvolupament de la via del samurai, com a guia de moral pràctica, representà un major increment del contingut espiritual i teòric en l'esgrima, aplegant a ser de gran valor en el desenvolupament personal.
L'útima part del segle XVII contemplà la creació i evolució d'elements de protecció per a la pràctica de l'esgrima. La utilització del men, dels kotes, del do i del tare, i l'ús de la espasa de bambú anomenada shinai en lloc de la katana o del bokken representà un canvi important. Abans de l'ús d'aquestes proteccions i del shinai, el perill en l'ús de la espasa o katana, feia impossible els talls o estocades. L'ús de proteccions i d'armes no letals permeté crear un mètode de pràctica en el que si es podien realitzar les anomenades tècniques. Aquesta novetat, amb la restauració Meiji, la prohibició de portar sabre i, per descomptat, de batre's contribuí a convertir l'esgrima en un tipus d'esport que fou l'antecessor de l'actual Kendo.
ETIQUETA
El Kendo és un art marcial netament japonès, per això l'etiqueta o cortesia és fonamental. Les normes de cortesia i etiqueta a Japó són severament rígides, podent considerar-se una falta a aquestes com un insult greu o una falta de formació que sempre serà atribuïda al mestre de l'alumne que comet la falta.
El respecte al Dojo (lloc d'entrenament) o escola, al Sensei (mestre), als alumnes més avançats, a l'equip i a un mateix hauran de prevaler per damunt de tot.
Cuiden el seu material amb mirament. Comproven abans d'un entrenament el bon estat del shinai, vigilant que no tingui estelles ni el tsuru-himo o el nakayui estiguin fluixos o mal ajustats.
Vesteixen les seves robes adequadament. Eviten que el keikogi tingui bonys o malformacions. En treures la roba la pleguen amb compte, especialment la hakama. Cuiden sempre del bon estat d'aquestes, no importa que siguin velles si estan netes i ben conservades.
En entrar i sortir del Dojo, saluden inclinant-se respectuosament en direcció al Kamiza.
Mai no es dirigeixen als seus instructors amb familiaritat. No s'els crida pel seu nom sinó dient-los Sensei o Senpai, segons el cas.
Escolten amb atenció les explicacions dels instructors o de les persones que aquets designen per ajudar-los. Donen les gràcies per això (en japonès, dómo arigato gozaimashita).
En formar per iniciar l'entrenament, no siguen reticents en acudir al seu lloc. Ocupen el lloc que els correspon sempre a l'esquerra del més antic. A l'ordre de seiza, recolzen primer el genoll esquerre i apartant suaument la hakama amb la mà dreta, baixen el genoll dret dreçats, sentats damunt dels talons, amb l'esquena i els muscles rectes i mirant al davant. Comproven que estan alineats amb els seus companys i que els seus kotes i el seu men estan igualment en la mateixa línia. En alçar-se pugen el genoll dret primer.En saludar en seiza (za-rei), inclinant-se a partir de la cintura baixant primer la mà esquerra, després la dreta i formen un triangle amb els dits polze i índex de les dues mans. Baixen el cos fins que el nas quasi toque aquest triangle i els colzes es recolzen a terra. Per alçar-se retiren primer la mà dreta, després l'esquerra i recolzen les mans a les cuixes, mantenint-se dreçats.Si han de desplaçar-se pel Dojo, eviten fer-ho per davant del Sensei o dels kenshi. Si no poden evitar-ho, una forma correcta és portant el men, els kotes i el shinai al braç esquerre, inclinar lleugerament el cos i estendre la mà dreta amb la palma oberta per significar que no abriguen intenció d'amenaça.Donen mostres de correcció en tot moment. Després de l'entrenament tot el món està cansat: no ho expressen ni fan gestos estranys. No adopten posicions incorrectes al seure ni es recolzen en el shinai. No es lleven l'equip mentre el Sensei no els ho permeti. Si necessita sortir del Dojo, demanen permís per fer-ho i saluden en sortir i en tornar entrar.Sobre tot son pacients amb els principiants, atenguen-los i ajudant-los dins del possible, recorden que ells també van ser mukkyu.
El Dojo i els seus components.
A. Kamiza: lloc d'honor on als Dojos japonesos sol haver un santuari menut i davant del qual es situen el Sensei o Senseis del Dojo.
B. Shimoza: lloc que s’estén al davant del Kamiza i en el que es situen els alumnes, de dreta a esquerra, de major a menor grau.
C. Entrada - Sortida.
1. Shisyou: Sensei o mestre principal. Si és el propietari del Dojo se l'anomenarà Kanchó Sensei.
2. Jyosyu: Sensei secundari, ajudant del Shisyou. Els alumnes es dirigiran a ell com Sempai.
3. Senpai: alumne de major grau i experiència que actua com auxiliar del Sensei. Entre mestres també és el de major nivell.
4. Kouhai: estudiants de menor experiència i temps que el Senpai.
5. Mukkyu: estudiants sense grau ni experiència.
6. Kenshi: estudiants.
B. Shimoza: lloc que s’estén al davant del Kamiza i en el que es situen els alumnes, de dreta a esquerra, de major a menor grau.
C. Entrada - Sortida.
1. Shisyou: Sensei o mestre principal. Si és el propietari del Dojo se l'anomenarà Kanchó Sensei.
2. Jyosyu: Sensei secundari, ajudant del Shisyou. Els alumnes es dirigiran a ell com Sempai.
3. Senpai: alumne de major grau i experiència que actua com auxiliar del Sensei. Entre mestres també és el de major nivell.
4. Kouhai: estudiants de menor experiència i temps que el Senpai.
5. Mukkyu: estudiants sense grau ni experiència.
6. Kenshi: estudiants.
Aquesta disposició al Dojo té la seva explicació: en l’època feudal japonesa els enfrontaments entre escoles rivals eren freqüents. En ser envaïda una escola, els kouhai eren els primers en enfrontar-se als invasors, sacrificant-se si era necessari i donant així temps a que els kenshi de major experiència prepararen la defensa protegint al Sensei, qui era l'últim en entrar en combat.
Etiqueta de salutació
Al Dojo el Senpai dirigeix l'etiqueta donant les ordres.
En començar:
1. Encho: tots s'alineen diligentment.
2. Seiza: a aquesta ordre tots baixen a seiza col·locant els seus equips alineats amb el del Senpai.
3. Kyosuke mukusho: tots entretanquen els ulls, enllaçant les mans i deixant la ment en blanc.
4. Yame: s'obrin els ulls i les mans es recolzen en les cuixes.
5. Shomen ni rei: s'inclinen fins a terra, saludant en silenci al Dojo en direcció al Kamiza.
6. Sensei ni rei ó Sensei kata ni rei: inclinant-se fina a terra, es saluda al mestre o mestres dient: douzo, onegai shimazu (si-us-plau, entrena amb mi).
7. Otagai ni rei: igual que l'anterior, però es saluda a tots els presents.
En acabar s'invertix l'ordre de les salutacions:
1. Encho.
2. Seiza.
3. Kyosuke mukusho.
4. Otagai ni rei.
5. Sensei ni rei ó Sensei kata ni rei.
6. Shomen ni rei.
